Aquests dies tenim ganes de tot. Excepte continuar amb activitats trivials, com pot ser aquest bloc.

Algú que m'estimo molt em parla de situacions terribles a Bèrgam. Avui hem vist militars fent operacions que mai no voldríem veure. Tots nosaltres ja tenim amics o coneguts afectats per aquest virus maleït. Els butlletins nocturns que ens arriben des del lloc on treballo encara són molt alarmants. El pic de la infecció encara no ha arribat.

A més, hi ha notícies poc encoratjadores que rebem desde Catalunya i Espanya. Allà hi ha la meva estimada germana, tota la meva família, el meu estimat grup "MELT", els meus "vells i bells amics" i molts altres.

A ells només puc explicar el que passa aquí perquè sàpiguen què passarà allà. Mentrestant, comencen a notar-se les setmanes d’aïllament. Tot i que a casa hi estic molt bé. Els nens són bons. Realment molt bons. Però senten la situació. I ens adonem que tenimg ganes de continuar amb les activitats que hem de fer.

En la mesura del possible, ens ho devem a nosaltres mateixos i als que hi esan a la primera línia. També ho dec als meus fills. No podem parar. Cal aixecar el cap i seguir caminant. Per aquest motiu, tot i que el moment porta el cap a un altre lloc, he decidit escriure igualment.

Fins que vam poder, amb els "tres rajos de sol" vam anar amb les bicicletes al mig dels camps que hi ha al costata de casa. Estàvem sols. Sense ningú al voltant. Teníem motxilles. I berenar, pilota i frisbee. Necessitàvem una mica d’aire.

Però feia temps que no agfàvem bicicletes.

Arribem al garatge. I m’adono que els nens han crescut molt. En determinats moments la realitat és cruel. Adonar-se que "han crescut molt" és sinònim de "m'he envellit molt".

•     El Jordi ja no cap a la seva bici vella. És petita. Per poder anar amb bici ha d’agafar la d'en Teudis.

•     L’Anna ha d'agafar una bicicleta de dona que vaig arregalar fa temps.

•     I què passa amb Teudis? Què li queda? En Teudis ha d'agafar la bicicleta vella de l'Anna.

És bonica. Molt. bonica. És una bicicleta de muntanya amb molts engranatges. Es una Decathlon, com la majoria de les bicicletes dels nens. Però té un petit problema. És negra i d'un amb un rosa àcid. Una part és negra, però les lletres, els cables, els detalls i molt més són de color rosa. No és una bici que es pugui considerar molt.. "masculina"

Anem d’excursió. Però no és complicat explicar l'estat d'en Teudis. Se sent humiliat. Té por de trobar algú que el conegui. Aquell color rosa el mortifica dins el lloc més profund del seu ésser.

De vegades, com en aquest període, mirar detingudament al nostre volant ens fa apreciar el que tenim. Ens fa redescobrir-ho d’una altra manera. Un pot d'espray negre ha estat suficient per cambiar-ho tot. N’hi hagut prou de proposar un treball de manualitat. I fer-ho amb positivitat. En Teudis ha pintat la bici de color rosa.

• En Teudis ara té una meravellosa bici negra. I agressiva.

•     I l'ha feta ell.

•     Ara ja no està mortificat si ha d'anar a donar una volta.

•     Ara està orgullós de poder-la fer. I d'ensenyar la seva bici.

•     Perquè és seva.

•     I L'HA SENT SEVA. Avui tenim l'oportunitat de mirar les nostres relacions com si fossin la bici de Teudis. Hem de (re)descobrir-ne algunes perquè estem obligats a viure-les 24 hores a casa per confinament. Altres hem de (re) adaptar-les perquè no les podem viure en persona perquè no ens podem moure.

No cal canviar-ho tot. De vegades només cal un canvi de color. De vegades no cal comprar tot de nou. Amb 4,5 euros podem recuperar-ho tot. Només cal canviar l’aspecte. Només cal estimar, de nou, les coses i les persones que tenim. Només cal una manera diferent de fer-ho. Només cal deixar sortir el desig. Només cal adonar-se d'una necessitat. Només cal donar una carícia senzilla. En directe. O a distància.